Brutal matança tribal a l’Equador

Es calcula que han mort entre 50 i 62 persones en un macabre atac en el Parc Nacional de Yasuní, a l’est de l’Equador, segons un comunicat de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador (CONAIE). Els atacants, la tribu Tigüíno, han decapitat a homes, dones i nens, tots ells membres del clan Tagaeri. Així ho ha explicat el president de l’Organització Huorani de l’Amazones Equatoriana (ONHAE), Armando Boya. De confirmar-se aquest succés, es tractaria de la primera ocasió en què es treu la vida a tants membres del mateix poblat, ja que ambdues tribus formen part dels Huorani malgrat dividir-se a la dècada dels 60[1].

Segons la Policia, s’hauria vist el líder guerrer Omene Ima, dels Tigüino, “exhibint el cap d’un guerrer”. No obstant, encara no s’ha pogut confirmar el nombre de baixes totals, ja que l’helicòpter que transportava el governador, Antonio Ramírez; així com el fiscal, Gabriel Moratini del Nido; i el cap de Policia de Pastaza, Vicente Asevedo Ruíz; ha sigut incapaç d’aterrar a la zona. I és que els blancs no han estat mai ben rebuts pels indígenes Huorani: anys enrere, un mossèn va intentar establir contacte amistós amb ells, però tan bon punt va tocar terra va ser assassinat.

Aquests esfereïdors fets es produeixen en un indret idíl·lic, el Parc Nacional de Yasuní, la zona amb més biodiversitat de l’Amazones, i per tant, del món. Tot i ser una zona protegida pel govern equatorià com a Zona Intangible (2006), i per la UNESCO (1989) com a part de la Reserva Mundial de Biosfera[2], són moltes les empreses que busquen talar arbres en aquests boscos. Tant és l’interès mostrat per les fàbriques que fins i tot Armando Boya s’ha atrevit a acusar a aquestes d’estar darrere la matança inter-ètnica, i l’AMWAE, Associació de Dones Waorami de l’Amazones Equatoriana, no ha dubtat en assegurar que “aquest succés es deu al terrible impacte de les fàbriques i de l’explotació de l’home blanc en els territoris del poble Huorani”, i afegeix que si no es para vindran més morts. Durant els últims anys, són moltes les associacions que lluiten per preservar la biodiversitat, i han fet campanyes tan originals com la de “Yasunízate” (veure vídeo).

La natura, de casa

Un nou projecte a Banyoles, pretén que els animals i plantes autòctons de l’indret tornin a tenir pes dins l’Estany.

A finals del segle XV una gran flota naval sortí des del sud d’Europa buscant una via ràpida per arribar a les Índies. No obstant, el que van trobar Colom i els seus exploradors va ser América, un dels grans descobriments de la història moderna. Amb la seva arribada al 1492 i amb la posterior colonització efectuada per les grans potències europees, els invasors van portar el caos i l’exterminació de moltes persones indígenes, tot i que moltes d’aquestes morts no van ser provocades només per assassinats directes. Els mariners espanyols portaven unes armes més poderoses que els canyons o els fusells, una arma que ni tan sols ells eren conscients que la tenien i que va ser capaç de matar a milions de persones sense ni tan sols haver de mirar-les. Els colonitzadors portaven el seu cos, i tot el que això comporta.

Les poblacions europees havien passat ja per molts casos de petites i grans epidèmies, com la verola o la pesta, i les havien superat gràcies a l’adaptació del seu sistema immunològic a aquestes noves malalties que se li presentaven. A més, gràcies al comerç amb zones africanes i asiàtiques, els habitants d’aquests continents s’havien fet resistents a moltes infermetats diferents que provenien de terres llunyanes. Per aquest motiu, quan van arribar a les contrades americanes, van carregar amb ells malalties que, tot i no afectar-los directament, sí que ho feien a una població indígena que no s’havia pogut fer resistent als nous virus i bacteris als que s’enfrontaven per primera vegada.  A més, també es van aprofitar de la seva superioritat per a consumir el que era dels natius, i fins i tot matar-los a sang freda. Investigadors com S. F. Cook i W.W. Borah van calcular en el seu assaig fet per a la University of California Press, The indian population of Central Mexico (1965), que aquestes xacres (sobretot la verola), van fer reduir entre un 75% i un 90% la població de països com Mèxic, que van passar de tenir 25,5 milions d’habitants a només 700.000, xifres que no recuperaria fins al 1960.

Per mala sort, no es tracta, ni molt menys, d’un fenomen exclusiu de la raça humana. Moltes espècies animals autòctones han vist afectada la seva supervivència per culpa de l’arribada d’espècies d’altres indrets, sovint provocat per la insensatesa (normalment involuntària) d’alguna persona que ha alliberat animals en un ecosistema que no és el seu. És el cas, per exemple, de la biosfera particular que engloba la zona humida de l’Estany de Banyoles i els aiguamolls que l’envolten. Allà, durant els últims anys, s’ha fet visible que espècies com el barb de muntanya, o la tortuga d’estany  han estat substituïts en gran part pel black-bass, o la tortuga de Florida respectivament. La història es repeteix, tot i que aquesta vegada són els americans els que posen en perill la població europea.

L’Estany de Banyoles, amb la seva característica forma de vuit i degudament ubicat a la comarca d’El Pla de l’Estany, és el llac natural més gran de Catalunya i el segon d’Espanya.  La major part de la costa de l’estany es troba immersa en boscos frondosos i misteriosos que han portat als banyolins ha crear desenes de llegendes. A més, compta amb tretze estanyols que l’envolten, el que fa que tota aquesta zona sigui d’aiguamolls i, per tant, molt humida. No obstant, una part de la costa té contacte amb el tranquil municipi de Banyoles[1]. Els seus 20.000 habitants (cens del 2011) tan aviat presumeixen de que són una ciutat com de que són un poble, i estan molt involucrats en la preservació del medi ambient, ja que la natura forma part del dia a dia en aquest indret. Allà, els avis van créixer caçant crancs de riu als recs i rieres; els nens, ho fan capturant crancs americans.

Després d’uns anys marcats per aquest gradual procés pel qual un conjunt d’espècies exòtiques han substituït en major part les autòctones, el Consorci de l’Estany (creat gràcies als Ajuntaments de Banyoles i de Porqueres, i amb el suport de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya) i la Comissió Europea van crear el Projecte LIFE Natura, destinat a evitar aquest fenomen. Miquel Noguer, Alcalde de Banyoles, explica que es tracta d’un projecte “finançat en un cinquanta per cent per la Comissió Europea, i l’altra meitat des dels organismes catalans”.  A més, es tracta d’un “projecte innovador”, que es veu com un “estudi per comprovar els efectes que tenen les activitats dutes a terme en un ecosistema debilitat com és el nostre”. Actualment ens trobem en un projecte LIFE pensat per posar en pràctica del 2010 al 2013, el que des de l’Ajuntament de Banyoles es veu com un “èxit”, ja que vol dir que el primer projecte (2003-2007) ha obtingut una “valoració positiva”.

El projecte LIFE que es va fer del 2003 al 2007 era, segons l’Alcalde, “un programa destinat més aviat al reconeixement” de l’estat de l’ecosistema banyolí. Gràcies al treball de divulgació, un factor que “des d’Europa es valora molt, i pot ser determinant”, la Comissió Europea decidí tirar endavant i fer un nou projecte que va començar al 2010 i seguirà en peu fins al 2013, any en què s’haurà de “tornar a analitzar els resultats i determinar si s’elabora un nou projecte LIFE natura a Banyoles”.

Concretament, el programa que s’està desenvolupant en aquests anys, tal i com explica el Consorci de l’Estany (organisme dedicat a la perservació del medi ambient banyolí), té com a objectius “controlar les espècies exòtiques invasores” que predominen avui en dia a l’Estany, així com centrar-se en la “repoblació” de quatre espècies concretes: el barb de muntanya (Barbus meridionalis), la nàiade allargada (Unio elongatulus), la tortuga d’estany (Emys orbicularis) i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), que es troben en una situació d’amenaça. A més, el projecte també pretén ser un “programa pilot i amb un clar valor demostratiu per la resta de zones de la xarxa Natura 2000”.

Aquesta fixació en cuidar i protegir l’entorn de l’estany, però, no és nova. Fa molts anys que s’ha lluitat per obtenir diferents marcs legals de protecció, i s’ha aconseguit, per exemple, que formi part de la xarxa Natura 2000, a nivell Europeu, o del Pla d’Espais d’Interès Nacional (PEIN), en l’àmbit català. Tot i que durant molts anys també s’ha intentat aconseguir que l’estany de Banyoles fos declarat Parc Natural, Miquel Noguer té clar que “estaria molt bé si així fos”, però sempre i quant es tingués “el finançament necessari, i amb la situació econòmica global en la que ens trobem, podria ser inviable, i de totes maneres ara ja està protegit”.

Un fet que demostra aquesta lluita per la preservació de la natura és que no només es realitza el projecte LIFE natura, sinó que es fan moltes activitats alternatives. Una iniciativa important és la que s’està duent a terme en els últims anys per tal d’oferir un bon hàbitat, el que li pertoca, a una au que ha volat i ha de volar molt per culpa dels corrents migratoris animals: la cigonya. Des de fa uns anys els habitants de Banyoles gaudeixen, quasi esglaiats, dels vols d’aquest gran ocell que nia, entre d’altres llocs, a les torres de llum d’un dels camps de futbol del municipi.

Un altre exemple d’aquestes múltiples actuacions és el llançament d’espècies que estan en perill d’extinció en aquesta zona, com és el cas de les anguiles, o els programes per controlar el repoblament de les llúdrigues. A més, l’Estany de Banyoles mostrava, en els últims anys, una superfície bruta, amb restes orgàniques flotant en ella. Es tractava de les deposicions dels gavians, una au que ha estat patint una superpoblació a la zona, i que per buscar aliment volaven fins a l’evocador per després perbocar a la zona lacustre. Per sort, gràcies a unes iniciatives aprovades per l’Ajuntament, s’han introduït falcons i àligues, que han ajudat a reduir en un 65% el nombre de gavians el primer any, i en un 80% el segon termini.

D’aquesta part més pràctica s’encarrega el Consorci de l’Estany, un membre del qual és Carles Feo, un biòleg de la comarca que gaudeix de molta reputació entre els banyolins gràcies a les campanyes de divulgació que ha fet en escoles i activitats diverses relacionades amb l’entorn i la seva conservació. Aquest explica el perquè de la disminució d’espècies autòctones, el qual està directament relacionat amb la intervenció humana. D’una banda, un gran factor que provoca aquest fenomen és que “quan l’espècie invasora arriba al nou hàbitat, es troba amb un ecosistema dèbil, on les espècies autòctones estan tocades”.  A més, s’ha de tenir en compte que “moltes d’aquestes espècies entren per jardineria, els aquaris, pesca… de manera que són individus especialment resistents. Grans depredadors, amb una alta reproducció, i per tant amb una gran adaptabilitat. ”

Image

Com explica Feo, les espècies exòtiques s’imposen a les de l’estany per diferents motius. Algunes espècies, com el black-bass, directament “es menja el barb de muntanya”, i encara que hi hagi “una altra espècies depredadora com és la bagra, el black-bass és molt més agressiu”. Una espècie americana que també és molt més agressiva que la d’aquí és la tortuga de Florida, “que si li acostes el dit et mossega tranquil·lament”. Aquestes tortugues, també “competeixen pel lloc de prendre el Sol”, quelcom molt important per un animal de sang freda com són els rèptils, i que no fer-ho pot provocar fins i tot la mort. A més, les tortugues de Florida s’han anat apropiant de les zones amb més aliments, de manera que la tortuga d’estany ha vist clarament perjudicada la seva existència.

També potser que hi hagi casos com el cranc americà, que “han portat amb ells una malaltia que el cranc de riu no ha pogut assimilar”, fins el punt que quasi no queden aquestes espècies autòctones. Aquest cas, a més, és molt complicat, ja que per molt que es repobli l’estany de crancs de riu, “és impossible netejar tota la zona sense deixar ni un individu de l’espècie”, i els crancs americans acabarien contagiant sempre els crancs banyolins. Segons Feo, “l’existència dels crancs de riu està quasi sentenciada”.

Un cas molt curiós és el de les nàiades, una mena de mol·luscs d’aigua dolça que habiten des de fa anys al fons de l’estany. Malauradament tenen un sistema de reproducció “massa curiós” que provoca que la seva existència s’estigui veient en perill. Per a tenir descendència, “els mol·luscs desprenen una petita larva que s’enganxa al coll dels barbs de muntanya durant un temps, fins que maduren, cauen al fons de l’estany, i esdevenen nàiades adultes amb closca”. El problema recau doncs en l’existència de barbs. Per sort, després de varis intents frustrats, un equip de científics, entre ells Carles Feo, van descobrir la manera de reproduir les nàiades en captivitat, gràcies al projecte LIFE natura (2010-2013).

Així doncs, per aconseguir els objectius que es proposa el Consorci de l’Estany quan s’enfronta al projecte LIFE natura, des de Banyoles es realitzen diverses actuacions. Feo en destaca tres: primerament es capturen exemplars de les espècies exòtiques, “mitjançant trampes, pesca elèctrica, pesca amb xarxa…”. Simultàniament, es produeix l’alliberament d’espècies teòricament autòctones que hauran d’intentar adaptar-se per sobre de les especies americanes. Finalment, una “qüestió molt important: la divulgació de les actuacions i dels resultats que s’han obtingut”. Es tracta d’un factor “determinant” a l’hora de decidir si s’efectuen més plans LIFE a la zona: la repercussió mediàtica.

En aquest aspecte, el biòleg lamenta que la recessió econòmica els hi impedeixi tenir un “tècnic en comunicació especialitzat” que els ajudi a l’hora de donar a conèixer els seus èxits. Ara per ara són “els propis científics els que ens encarreguem d’aquesta feina, i no obtenim el resultat que, d’altra banda, un comunicador amb capacitat per transmetre aquests coneixements ambientals sí obtindria”. No obstant, la crisi no ha provocat que el projecte LIFE “no segueixi”, el que a la seva vegada a donat força al Consorci de l’Estany per aguantar i no haver de tancar.

Malgrat això, com a valoració general, el Consorci de l’Estany està molt content en quan a “la divulgació per les televisions i les cadenes de ràdio”, que consideren un èxit. A més, sembla que fins ara el projecte LIFE natura (2010-2013) està beneficiant de debò a les espècies animals que focalitzen el projecte. En destaquen sobretot el barb de muntanya i la tortuga d’estany, dues espècies que dia rere dia veuen incrementada la seva mida poblacional en proporció a les “espècies americanes que proven d’ocupar el seu lloc”.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Banyoles creu que el projecte LIFE natura és “un esglaó més dins de la gran cadena d’actuacions que es realitzen des de la comunitat banyolina per tal d’assegurar una bona preservació del medi”.  Tanmateix, asseguren que Banyoles sempre ha mostrat, històricament, un gran interès pel seu entorn, com ho demostra “els plans urbanístics del municipi, que sempre han promogut la conservació dels espais naturals”. Per a l’Alcalde, “la valoració dels projectes LIFE és molt positiva”, i espera que “es realitzin els projectes que es facin falta per recuperar l’ecosistema que pertoca a l’Estany de Banyoles”.


[1] Enciclopèdia de Catalunya (www.enciclopedia.cat)

Crònica de la Manifestació 29M

Avui s’ha viscut a Barcelona una doble versió de la manifestació. En un primer lloc, l’acte organitzat pels sindicats, tranquil i sense incidents; i d’altra banda, la manifestació alternativa, que és on s’ha viscut una autèntica batalla campal. Jo, per la meva banda, us explicaré la versió de la meva jornada.

Ser periodista és una cosa que es porta a dins, en els gens. És vocació, i crec que sóc d’aquests afortunats que senten dins seu una mena de força que els empeny a posar-se en els llocs on succeeixin els fets més inusuals, encara que això impliqui posar–se en perill. Segurament és per això que, en contra del que em deia una petita part del meu cervell, he decidit endinsar-me allà on veia fum i des d’on es sentia, en la distància, sirenes i explosions. D’aquesta manera, he acabat arribant a un cordó policial situat a Plaça Catalunya, on alguns dels manifestants estaven pressionant amb més força per tal de seguir amb la seva marxa. Es sentien crits i hi havia una enorme foguera. De sobte, crits d’alegria i corregudes cap a Plaça Urquinaona. El cordó policial s’havia trencat.

Els contenidors cremant inundaven el centre de Barcelona d'un espès fum negre

Un cop arribat a Urquinaona, el panorama era molt diferent. Ja no es veien manifestants pacífics, només fotògrafs i anti-sistemes que propugnaven la força com a mètode reivindicatiu. Els anti-avalots ocupaven la majoria de carrers, amenaçant amb disparar en qualsevol moment. Passaven els minuts i cada cop eren més els containers que cremaven, i eren més els manifestants que llançaven objectes als policies. Finalment, aquests han acabat disparant a tot aquell que ha passat per davant, i pels carrers es començaven a veure pilotes de goma que ja havien impactat, malauradament, en algun objecte o cos. La meva imprudència m’ha portat a posar-me al bell mig del conflicte, juntament amb un grup de fotògrafs. Mala decisió. No sabia on m’estava posant, fins que una terrible situació m’ha fet adonar que allò no era un joc. Un home que era davant meu, i que ja feia una estona que estàvem junts, ha caigut pel seu propi pes, desplomat, sobre el terra. Al costat, una pilota de goma rodolava. M’he quedat paralitzat. L’home estava estès, immòbil, i jo no em creia el que estava veient. Al cap de dos segons he reaccionat, i juntament amb uns companys s’ha aconseguit portar l’home a una ambulància propera. M’acaben d’informar de que aquest home ha perdut l’ull, i podria haver estat jo.

Un veí de Barcelona ha perdut l'ull per culpa d'un dispar de la policia

Després d’aquest moment terrorífic, m’he posat malalt, literalment, durant uns minuts. Tenia un calfred continu i una suor freda s’estava estenent per tot el meu cos, per això he marxat com he pogut d’aquell lloc, amb les mans enlaire. Finalment he arribat a Gran Via, on s’estava duent a terme la manifestació tranquil·la. Allà, les enginyoses pancartes i les diverses disfresses m’han ajudat a pair la meva primera experiència amb sang real, lluny de la pantalla. Havia comés un error, i he hagut d’aprendre d’aquesta manca d’imprudència. Així doncs, les meves ganes d’aconseguir bones fotos m’han portat altre cop en un punt de conflicte, aquesta vegada però, lluny d’Urquinaona, en una zona una mica més calmada. És aquí on m’he trobat a uns joves malabaristes que estaven fent una actuació privada pels anti-avalots, utilitzant així una forma molt diferent de protesta, i segurament molt més efectiva que no pas la violenta.La dansa també ha estat un mètode per protestar

Juntament amb aquesta gratificant mostra de pacifisme però, ha succeït un fet que m’ha fet sentir veritablement enganyat. D’entre la multitud, s’han començat a sentir crits, i ha emergit un grup d’homes i dones vestits més o menys igual: amb un buff que els hi tapava la cara, i peces de roba fosca. No ha estat fins que han començat a correr que he entès el que estava passant. Es tractava d’un grup de policies que s’havien infiltrat dins la manifestació, i qui sap si provocat algun aldarull. Aquests eren perseguits pels manifestants que havien descobert la seva veritable identitat. Per sort (per ells), han aconseguit arribar fins al cordó policial de més a prop, on s’han pogut protegir dins els furgons blindats dels anti-avalots, que han impedit el pas a tot aquell que volgués saber alguna cosa més d’aquests individus. A més, m’he trobat amb un noi de la meva edat, amb qui he compartit les experiències viscudes. M’ha explicat la seva indignació i frustració amb la policia, i és que aquest noi ha estat agredit per dos agents, ja que han vist que el jove estava gravant als suposats mossos d’esquadra infiltrats.Els policies infiltrats han hagut d'escapar-se dels manifestants

Així doncs, podem concloure varies coses. D’una banda, que la violència no és la solució, i que per contra del que pugui semblar, no és la via majoritària. Són moltes les persones que s’han manifestat pacíficament, la immensa majoria. Només uns pocs anti-sistemes (els de sempre), han fet que Barcelona hagi esdevingut una autèntica guerra de trinxeres, lluitant els dos bàndols per cada posició amb la màxima intensitat. D’altra banda també, he pogut observar de primera mà que potser les teories conspiracionistes sobre els policies infiltrats no són tan utòpiques, cosa seriosa, ja que diu molt d’una societat i del règim polític del país. De la mateixa manera, a nivell personal, he aprés una valuosa lliçó, i és que per molt que tinguis la necessitat d’estar al rovell de l’ou, s’ha d’actuar sempre amb prudència, ja que et pots trobar en situacions de molt de perill. Per últim, només vull dir que espero que aquesta petita crònica i algunes de les fotos que podeu veure en el meu Flickr (a la banda dreta) us ajudin, a aquells que no hi éreu, a entendre més bé el que s’ha viscut aquesta tarda a Barcelona: una autèntica batalla campal produïda, sistemàticament, per una minoria.

Alguns dels manifestants han utilitzat el foc per protegir-se

ENTREVISTA A SERGI VICENTE

Sergi Vicente és el corresponsal de TV3 a Beijing des de 2003, i que cobreix tota la zona d’Àsia. És tot un entès pel que fa a la Xina.

21/08/2010. En una habitació de l’hotel més gran de Hengyang, a la província de Hunan, amb l’incessant soroll de clàxons de cotxes encallats.

 

P: Quins problemes tindrà la Xina durant els següents anys?

 

SV: Xina té diferents problemes. Podem començar per un problema que té tothom, però que a la Xina és més seriós perquè té molta població i és una població que cada cop consumeix més, que és l’equació població-recursos. En xinès hi ha una dita que diu (nom en xinés), és a dir, molta gent poca terra. (…) A més, la Xina és un país en el que la gent cada cop vol menjar més carn, més ous, vol més petroli, es vol construir cases més grans… Pel que cada cop ha de fer més importacions de matèries primeres. Aquesta equació població-recursos genera tensions no només al propi territori sinó a tot el món. (…) La gent cada cop necessita més coses de les que necessitava abans, i això suposa treure-les d’algun lloc. Si tu vols tenir el blat de moro aquest del McDonald’s l’has de conrear.

L’aigua és un altre exemple molt clar: ara per exemple hi ha un projecte de transvasament d’aigua del Sud, tradicionalment humit, al Nord, que és molt sec. (…) Com lo del pla hidrològic que teníem a casa però a lo bèstia.

Un altre problema ,en clau política, seria el de la democratització, tot i que és un concepte que s’hauria de posar entre cometes, ja que tots els xinesos, tan els que estan ficats en política com els que no (que són la gran majoria), no tenen aquesta preocupació de que ens “em de democratitzar”; segurament quan parlem de democratització hauríem de puntualitzar que ens referim més a que la gent, la gent del poble, tingui algú més a dir. Ara la política està en mans del Partit Comunista, que ho arreglen ells com volen, amb més o menys encert, amb una població que li ha de reconèixer que ha fet mèrits econòmics, pel que no hi ha una oposició política; tampoc hi ha una oposició política organitzada perquè no la deixen. (…) No obstant s’està veient que cada cop la gent comença a organitzar-se, cada cop tenen més a dir, sobretot gràcies a Internet. (…) Un cop cobertes les necessitats econòmiques, uns drets humans, que per ells són tenir prou menjar i un lloc per viure; i un cop cobertes aquestes necessitats, es passa a un pla superior: tu vols tenir el dret a estar ben informat, vols tenir dret a protestar… aquestes coses que nosaltres donem tan per fetes i que aquí no ho són. Per exemple, el Partit Comunista el que ha fet és començar una debat de democratització a dins del Partit, que les decisions estiguin més consensuades. Hi ha per exemple eleccions de poble i districte. (…) Això anirà tendint a que la gent pugui tenir més veu o més vot en el que el país hagi de decidir. (…) El que és bastant improbable és que d’un dia per l’altre diguin “ara farem democràcia a l’estil occidental”. Això no, no els hi agrada a ells, no els convenç.

 

P: Jo el que havia sentit és que als pobles el que els fa és votar a una sola persona no?

 

SV: Segons la llei hi ha la possibilitat de que alguna persona es presenti per ella sola a les eleccions, el problema és que hi ha llocs on funciona, llocs on no funciona o llocs on simplement escombren com sigui aquest candidat independent. Com que han controlat sempre el poder, s’hi han aferrat… és difícil canviar-ho. No obstant, les regions costaneres, les que es van desenvolupar abans,són més sensibles als canvis socials i polítics. (…) Ara per exemple van haver-hi moltes vagues a la província de Guangdong perquè els treballadors demanaven millors condicions laborals. És un país que és molt complexa, i a la vegada hi ha coses que van canviat, i de fet el país ha canviat molt.(…)

Un altre dels grans reptes de la Xina és que aquest creixement s’haurà de traduir en més conflictes, més topades… amb les altres potències, sobretot amb Estats Units. De fet, cada vegada la Xina s’està menys de dir el que pensa. (…) Sempre hi ha amenaces, venjances… De moment no hi ha agut conflictes directes, però si que és veritat que la Xina està guanyant terreny a altres països que abans tenien més poder polític i que ara han vist com el pol d’influència s’ha desplaçat de l’Atlàntic al Pacífic. (…) La Xina, de tota manera, mai s’ha ficat en aventures bèl·liques més enllà del que considerava les seves terres. I així, pel que fa a les guerres nuclears (que és un dels grans problemes del futur), han dit que ells mai no farien servir la bomba nuclear en primera instància, sinó  només en senyal de resposta. (…)

També hi ha el repte econòmic: aquest creixement sostingut ha garantit una estabilitat política i social, però això també té data de caducitat per suposat. La Xina ha anat creixent a ritme de 10% o fins i tot superior, es diu que seguirà creixent a un 8% del PIB durant la següent dècada, s’ha convertit en la segona potència econòmica del món… Però això s’acabarà, potser d’aquí 10 anys. Doncs què passarà en un país que si s’ha mantingut l’estabilitat és gràcies a que la gent ha vist que el seu nivell de vida ha millorat, econòmicament parlant, comparat amb abans i per aquest mateix motiu no té molts altres problemes en què pensar? (…) Què podria passar si l’economia no va bé? És un país que d’alguna manera està acabant de ressuscitar, que està acabant de fonamentar les seves bases… tu has vist com és el país, hi ha moltes coses encara per fer tot i que sigui la segona economia del món en termes de creixement.

El tema del canvi climàtic a la Xina també té molta importància, i és un dels països que més l’està patint: inundacions, la pujada del nivell de l’aigua l’afectaria molt, o canvis de temperatura. I també té moltíssima responsabilitat, ja que segons algunes fonts, la Xina és el país que més energia consumeix del món, i a més a més dues terceres parts de l’electricitat que es produeix a Xina es fan amb centrals que funcionen am carbó, que és un combustible fòssil molt contaminant. Quin problema es troben? Han de seguir creixent, i no tenen res més que carbó. Avui dia la Xina és el primer emissor de gasos contaminants. (…) Tot i això, és veritat que la Xina ha invertit molt en energies renovables, i està fent molts esforços per compensar aquesta dependència. Per molt que  inverteixen en hidroelèctriques; o fins i tot amb centrals nuclears, que aquí consideren neta ja que no genera gasos contaminants; energies solars, energia eòlica… el fet que el creixement del país sigui tan bèstia fa que aquesta inversió, per molt que vagis gastant més, segueixi sent una part molt reduïda del percentatge total. (…) Se l’ha criticat molt a la Xina, però clar també em d’entendre que ells no estan fent res que no hàgim fet nosaltres. (…) Quins són els dos principals problemes? Doncs que això passa en un país que és molt gran, i per tan l’efecte és també molt gran (…); i que tenim una urgència històrica. La gran majoria dels científics coincideixen en que, “o deixes d’emetre el que estàs emetent ara, com a planeta, o senzillament aquí la temperatura puja dos o tres graus i aquí hi ha un daltabaix que fins i tot les previsions que s’havien fet es queden curtes”. (…) Però què farà la Xina? Adoptarà un paper de dir “anem fent el que puguem” o farà un canvi radical de la seva política energètica? Això no ho sabem, segurament és més lo primer. Ells sempre diuen, com a Copenhaguen, que “si vosaltres que ho veu fer primer no ho corregiu, per què ho hauríem de fer nosaltres? (…)

 

P: I sobre la relació amb el Japó?

 

SV: Amb el Japó tenen aquest problema històric, que sempre s’han portat com gat i gos, sobretot perquè els japonesos van ser com els nazis a l’Àsia, (…) i a la Xina van fer autentiques desgràcies. La més destacada és la massacra de Nanjing, on van morir unes 350.000 persones. Això quan el Japó ha tingut governs conservadors, pràcticament d’ultra dretes , com per exemple amb l’administració de Koizumi, les relacions estaven molt bé.(…) No em d’oblidar que el Japó sempre ha estat el protegit d’EEUU. (…) Aquesta oclusió de la Xina, la Xina el que fa és fer moltes aliances, i fins i tot amb el Japó, un país que si s’ha salvat durant aquest període de crisis és gràcies a les exportacions a la Xina. El Japó ha entès també que s’han de portar bé amb la Xina, de fet van fer una disculpa pública a tots els països asiàtics (això va ser fa poc) els quals s’avia agredit durant la segona guerra mundial. Els dos països han entès que si no hi ha una ofensa directe (…) no tenen perquè enfrontar-se per cap qüestió ni territorial ni política. L’únic punt una mica calent és unes illes on tenen una disputa territorial perquè hi ha importants jaciments de petroli, i uns estan perforant per qui i els altres per allà… i tots dos diuen que són seves. (…) La Xina és un gran venedor del multilateralisme, és a dir, sempre ha anat predicant un missatge d’entesa entre els diferents països. Una cosa és el que acabi fent, però de moment és el que ha fet, i en principi ho respecta. Per exemples és un dels països que més ha contribuït amb efectius per les Nacions Unides. (…)

 

P: I pel que fa a Rússia?

 

SV: Bé, amb Rússia hi ha molt bones relacions i segurament la part més important són les aliances amb l’Àsia Central. (…) És una zona amb molts recursos energètics… i la gran noticia dels últims anys ha estat l’aparició del Grup de Cooperació de Xangai. Així com a l’occident tenim l’OTAN, a l’Àsia Central hi ha el Grup de Cooperació de Xangai. És un grup d’interessos, amb exercicis militars conjunts i aliances polítiques i militars, de seguretat diguéssim, geoestratègica, de tota aquella zona. (…) És a dir: “treballem conjuntament i permetem que els negocis que puguem fer gràcies a aquests recursos energètics funcioni” (…) Amb Rússia hi ha bones relacions en general, i a més a més, la Xina li compra gas i petroli, i sempre que hi ha hagut decisions importants al Consell de Seguretat de les Nacions Unides normalment solen votar més o menys igual. No es pot dir que formin part d’un mateix bloc, però van units, és a dir, són potències amigues.

 

P: Creus que es podrà aconseguir una bona cobertura social?

 

SV: Aquest és un dels altres grans reptes, i aquest és les diferències creixents entre rics i pobres, entre les zones urbanes i les rurals. (…) En ensenyament s’han fet moltes coses, sobretot amb sanitat és segurament la qüestió més delicada. Fins i tot a casa ens estan dient que això ens costa molt de mantenir, doncs imagina’t en un país que encara ho ha de fer de nou, com és la Xina, que s’ha d’inventar un sistema que garanteixi una mínima cobertura per tothom. Jo crec que ho aconseguiran, el que passa és que ells sempre intenten estudiar altres models que hi ha a diferents països i quedar-se amb el que més els interessa. La Xina no copia models, trasllada experiències, va provant, va fent experiments, i a partir d’aquí elabora un model propi. Trobaran una manera segurament mixta, entre sanitat pública i privada que no els hi suposi a la gent una càrrega tan dura com ara, que a molts llocs has d’anar a demanar diners al familiars perquè no t’ho pots pagar directament segons quines operacions. Els hospitals funcionen com empreses privades, amb interès lucratiu i no com un servei públic. Un pacient no és vist com un pacient, és vist com un client pràcticament. De fet, l’hospital té el caixer, la caixa, has de pagar els medicaments…

 

P: Segons tinc entès, a Changsha un home va tenir un accident de cotxe i com que no es va demostrar si tenia solvència econòmica va morir a les portes de l’hospital.

 

SV: Sí, aquests són els casos que es publiquen, però imagina’t la gent que no surt ni als diaris, això preocupa… És un país en el qual és un problema fotut, perquè a vegades és una cosa que donem per feta: tinguis diners o no, tu saps que pots anar a un hospital i t’atendran, com a mínim t’atendran, i després ja miraran si tens seguro, o si no… Però aquí, et pots morir, segons com… i si ningú és capaç d’ajudar-te en el moment… i si el caixer no funciona… Estic una mica exagerant, però per exemple aquest cas de Changsha que dius tu. Quan parlem de desigualtats socials parlem d’això sobretot, no és que a la Xina hi hagi molts pobres, hi ha gent que viu en uns mínims molt mínims, però no és extrema pobresa que tindríem en altres llocs. Però clar, un país on hi ha tanta eufòria econòmica i uns són capaços de tenir tota mena de luxes (…), hi ha la percepció també que les coses no s’estan repartint com s’haurien de repartir. És un país on costa molt treballar, i on costa molt guanyar diners; i sobretot quan hi ha corrupció, que és una de les principals preocupacions del partit, que no vol dir que no s’ocupi, però és bastant crònica. Si t’enganxen la pagues, però mentrestant hi ha molta gent que… és frustració rere frustració. (…) No és que hi hagi quatre corruptes, és que el sistema afavoreix això, uns es protegeixen entre d’altres, el partit fa el que vol. Això és el que el partit no vol permetre que passi, i mentrestant van purgant a gent. (…) Aquí he entrevistat a gent que per denunciar un conflicte laboral… com el cas que us vaig explicar l’altre dia[1], que els van posar al manicomi. També estic posant un exemple extrem, però que passin aquestes coses encara en aquest país és trist. (…)

 

P: I en educació?

 

SV: En educació també s’han fet avenços. (…) En qualsevol cas, has de pagar diners per la teva formació aquí, comparativament són molts diners, però no deixa de ser finançable per la família, (…) sense sacrificis externs (…). Excepte en els casos rurals, que el seu nivell d’ingressos és molt més baix. (…)

 

P: I sobre la classe mitjana, sembla que està augmentant oi?

 

SV: Sí, de fet ja ha augmentat. Segons els indicadors de les Nacions Unides, que diuen que a partir d’un nivell d’ingressos a l’any ja es consideren classe mitjana. Això per exemple, a la Xina va augmentant.

 

P: Però per què les diferències s’estan reduint?

 

SV: Depèn de com t’ho miris, s’està creant una classe mitjana, perquè en general el país va cap amunt, però la distància entre rics i pobres es cada cop més gran.

 

P: Per què hi ha més rics, més pobres, o les dues coses?

 

SV: Perquè els rics tenen més diners, i els pobres es queden igual. O sigui, un exemple seria el pagès de Ningxia, que és la província pobra del nord de la Xina, i l’empresari de Guangdong (…) que comencen a amassar fortunes, i no hi ha qui els pari.

Però la classe mitjana… Tot el país en general va cap amunt, els pobres tampoc és que guanyin molt més, segueixen més o menys allà, i els rics cada cop tenen més diners, per lo que entremig es va estirant una classe mitjana cada cop més significativa.

En això dels rics un exemple bastant gràfic és aquest de les marques de luxe. Les marques de luxe estan fent el seu gran negoci a la Xina. Per exemple, un carrer a Pequín que està molt a prop de Wangfuging, allà on ens vam trobar l’última vegada, en un carrer de baix tens la botiga Aston Martin, Lamborghini, BMW, Ferrari, Rolls Royce… totes aquest botigues una al cantó de l’altre. Jo això no ho he vist a cap altre lloc del món. (…)

 

P: Pel que fa als conflictes territorials: el Tibet, Taiwan…

 

SV: Sí, Taiwan és un cas apart. Amb el president Ma Ying-jeou, que no és pro-xinès  però és partidari de mantenir relacions estables amb la Xina, tot això s’ha estabilitzat, i de fet la última fita ha estat la signatura d’un acord de lliure comerç entre el que nosaltres coneixem com a la Xina continental i Taiwan, i avui en dia les relacions són molt saludables. Ara, la perspectiva de reunificació, que és la que voldria Pequín, encara queda molt lluny, perquè a Taiwan encara hi ha grans divisions, molta gent que no els hi fa cap mena de gràcia. Tot i això n’hi ha que sí que ho volen: molts empresaris taiwanesos , diversos estudiants… es van permetre fa uns anys l’establiment de vols directes (abans havien de passar primer per Hong Kong). En general, Taiwan no vol està malament amb la Xina, però tampoc es vol convertir en una altra província xinesa. La Xina el considera una illa rebel, i a la pràctica funciona com un Estat independent: moneda pròpia, exèrcit propi, parlament propi… és un règim democràtic. Sempre ha estat entre dos aigües: no hi estarien malament, “no fem una declaració formal d’independència” (…), però als taiwanesos no els hi fa gràcia ser part de la Xina, amb la formula “un país, dos sistemes”. (…) Ja veurem com acaba, però en principi la cosa cada cop va millor. Des de la Xina no hi ha un discurs agressiu (com hi havia hagut anteriorment), i per part de Taiwan doncs, hi ha un interès econòmic (…). Sense anar més lluny hi ha moltes inversions taiwaneses.

En el cas del Tibet i de Xinjiang, que són molt similars, són d’aquesta mena de conflictes que el país poderós aplica criteris de repressió i un discurs molt paternalista de dir “nosaltres us estem tractant molt bé, us estem protegint…”, i polítiques més aviat de cara a la galeria de dir “us tenim ben cuidats”, però a l’hora de la veritat es tendeix cap a l’assimilació, amb cada cop menys població autòctona (d’aquelles ètnies concretes), i molta entrada de població de l’ètnia Han (majoritària del país) que a la llarga descompensa els equilibris interns, socials… (…) Els xinesos inverteixen molt allà i pensen que n’haurien d’estar molt agraïts, tan els uigurs de Xinjiang com els tibetans, i hi ha una qüestió d’identitat al final. És com els catalans, el que passa és que nosaltres tenim el nostre parlament i tenim una mica d’autonomia. L’autonomia d’aquests llocs és una mica nyigui-nyogui, començant pels mateixos càrrecs del partit. Sí, els governadors d’aquestes regions són de minories ètniques, però qui talla el bacallà són xinesos Han. Solució? Pels xinesos no hi ha problema, el problema són quatre separatistes. Si no hi ha problema no s’ha de buscar solució. Estan fent moltes inversions, són zones privilegiades… i ja està. (…) I els quatre separatistes són uns simples violadors de l’ordre públic. (…) Els tibetans i els uigurs no ho veuen com un problema primordial, per ells la Xina ja… “no hace falta decir nada más” (riu). Ja els molesta molt que a l’occident ens hi fixem tan en aquest problema. Jo crec que tenen les de perdre, jo crec que…

 

P: Poc tenen a fer

 

SV: Poc tenen a fer en aquest sentit, tendiran a aquesta assimilació, i potser algun dia tenen alguna cosa a dir en una Xina més participativa (…) Al Tibet la CIA va estar armant grups tibetans terroristes per atemptar contra l’exèrcit roig, però això va durar molt poc. I a Xinjiang hi ha hagut vincles amb grups fonamentalistes islàmic, com Al-Qaeda, però tot això està molt mort. El que si que és veritat és que podria passar perfectament. Aquesta gent l’any passat van sortir en una manifestació multitudinària al carrer i van començar a tallar caps. No se sap com va començar tot això, si algú va disparar primer o si van començar a tallar caps així perquè sí, però el que està clar és que tampoc s’estan per hòsties (…) La meva previsió malauradament, és que seguiran havent-t’hi atemptats i problemes, i els xinesos doncs aniran allà, repartiran, detindran algú, o faran execucions sumàries… i mentrestant el que quedarà de veritat és que aquestes ciutats aniran perdent la seva identitat uigur o tibetana, i si t’importa això és dramàtic, i si no… hi ha gent que fins i tot pensa que haurien d’estar contents. Jo no estic d’acord amb això, per exemple la cultura tibetana està desapareixent. (…) Ells se senten estranys a casa seva. Per mi és una qüestió d’identitat, tot i que s’ha dit també que hi ha molta discriminació; si per exemple els uigurs volen accedir a una feina a Xinjiang, pel fet de ser uigurs ja se’ls discrimina. (…) Per mi, d’entrada els tibetans no se senten xinesos, i els uigurs tampoc se senten xinesos. Tens un percentatge que sí, però el mateix que Catalunya. Seria interessant veure què pensen els catalans si tinguéssim oportunitat d’escollir, però de moment tampoc ho podem saber nosaltres. En alguns sentits tampoc estem tan diferent. (riu)

 

P: I sobre el fet de que hi hagi més homes que dones?

 

SV: Una de les conseqüències de la política del fill únic és aquesta que l’índex de naixement de nens comparat amb el de nenes és molt superior. Per cada 100 nens hi ha 84 nenes, una cosa així. Jo no crec que els preocupi molt, potser en determinats cercles acadèmics, però ells no ho veuen com un problema. Amb els ajustaments de la política del fill únic tot això s’anirà desdibuixant. Ara de fet, hi ha molta gent que comencen poder tenir dos fills, i tampoc en volen tenir més perquè costa molt portar-los. La política del fill únic s’anirà relaxant i la piràmide demogràfica tornarà a equilibrar-se perquè sinó es tendirà a l’envelliment. En això els xinesos són molt pràctics: van fer la política del fill únic per evitar una catàstrofe, perquè sinó amb l’equació de creixement vessava; i si han de fer alguna cosa per tornar-ho a estabilitzar ho faran. Sí, segons aquests estudis hi ha més nens que nenes, però no és dramàtic a escala nacional. Tens focalitzats alguns problemes significatius, com per exemple aquesta preferència dels nens davant de les nens, el tema de l’adopció és una conseqüència clara d’aquesta. (…) De fet el tema de les adopcions s’ha començat a restringir pels estrangers i ara es permet per a famílies xineses. Però a determinades zones si que hi ha problemes importants de tràfics de dones per casar-les amb homes, o de segrestos de nens. Perquè de la mateixa manera que no has pogut tenir un nen, el pots comprar en el mercat negre. Això és degut a la desigualtat entre els homes i les dones. La política del fill únic? No sé que dir-te, no m’atreviria tampoc a dir que és conseqüència d’això. Hi ha gent que fins i tot parla de genocidi quan es parla de la política del fill únic. Depèn de com t’ho miris, jo en aquest sentit sóc molt pragmàtic i crec que al final no els hi ha sortit malament. I tot i això tenen molta gent

 

P: I també hi ha casos d’infanticidi.

 

SV: Sí, però tu vas per la Índia, on no s’ha aplicat cap política. Apart de que molts dels nens no estan escolaritzats, tu els veus, aquests nens controlats per les màfies els veus pel carrer. Aquest tema és molt més agosarat a la Índia, que és un bon exemple per comparar, és un país igualment superpoblat, que superarà a la Xina en la propera dècada. No ha aplicat una política del fill únic, i té els mateixos problemes que ara mateix podria tenir la Xina. Quan parlem d’aquests temes amb la Xina, el que s’ha de veure és la perspectiva, com es va arribar fins allà, i què ha comportat això; no comparar-ho amb casa nostra. La gent es moria de gana fa 30 anys, i si a més només et deixen tenir un fill… ha estat fotut per molta gent. No estaríem parlant d’adopcions sinó fos un tema seriós: milers de nenes, desenes de milers. Però haguéssim tret de la pobresa a tanta gent si enlloc de ser un sol fill haguessin estat quatre o cinc com eren aleshores? Haguessin superat els reptes de creixement econòmic? Són preguntes que no puc respondre, sóc un observador en tot això, però també conviden a la reflexió.

Clar la crítica és fàcil, fer comentaris del tipus “genocidi”. Sí, s’han practicat avortaments selectius a gent que ja n’ha tingut, però si tu fas una política del fill únic que tothom ha de complir, o poses normes i les apliques o sinó seria … (…) Molta gent se les ha saltat: no ha pagat multes, o les ha pagat més tard, ha falsificat partides de naixement… El problema de les adopcions, els avortaments selectius… no és la única lectura de la política del fill únic. (…) A vegades ens em de posar en la pell de la gent, que viuen en l’ambient rural. Quina culpa tenen que el govern faci aquesta política? Quina culpa tenen que els hi surti una nena? Per tradició cultural la filla se’n va a casa de l’home, i així els pares de la filla es queden sols. (…) Estic segur que les mares que van donar la seves filles s’ho van pensar molt abans de fer-ho. Aquesta família que vaig entrevistar jo van començar a cuidar nens[2], que després per això els orfenats els hi deien  “porteu-nos-en més”. De fet en aquesta família l’home va abandonar la seva filla, i després l’àvia se’n va assabentar i la van anar a recollir, i desprès no sé si els hi van caure una multa, o si la van amagar… n’hi ha molts de casos així. No és allò “no, no la vull”, sinó que és alguna cosa més, és una nena que has dut 9 mesos dins la teva panxa.

 

P: Per últim ja, creus que el Partit Comunista està en crisi?

 

SV: No, al revés. És un partit que s’ha adaptat molt bé als nous temps. El gran moviment o la gran estratègia va ser en el moment en que el comunisme s’esvaïa i es diluïa a la resta del món, aquí van dir “ui, ens adaptem o ens morim”, i Deng Xiaobing va tirar endavant la seva pragmàtica política de reforma econòmica, amb molta visió; i després, quan aquest país era un país on manava l’economia de mercat i hi havia capitalistes, el PCX va dir “osti, aquesta gent són importants, anem a integrar-los en el partit”, i des de fa uns anys es va permetre l’entrada de capitalistes en el Partit Comunista. Ser comunista no vol dir el que nosaltres entenem com a comunisme simplement una estructura de poder, unes elits que gestionen aquest país, i que en general la població percep com uns elits que fan bé la seva feina, tot i que moltes vegades també s’enriqueixen, i seria desitjable que no s’enriquissin. Pel que fa al rumb del país, com condueixen el país, en general la gent està satisfeta. Això ho veus quan parles amb la gent, són molt crítics en coses, però no hi ha una oposició política. A més a més, no està en crisis perquè ha sabut mantenir una estructura no només de partit, sinó de partit en què tots els seus tentacles s’estenen per tota l’estructura de l’estat: des de l’administració pública, fins a les universitats, les associacions, les federacions, els sindicats… tothom sempre té el seu cap del partit. I això ha fet doncs que sigui una estructura molt sòlida, i que fins i tot molta gent vegi la possibilitat d’entrar al partit com una necessitat per tenir una millor feina. Si ets del partit accedeixes a llocs de treball que no accediries, és com si tinguessis el carnet de conduir.

 

P: Jo també vaig llegir que perquè els joves es fessin del PCX, els hi regalaven una consola de joc, però per poder arribar a ser del partit abans havien de seguir un adoctrinament.

 

SV: Sí, hi ha un adoctrinament per descomptat, perquè és un partit polític i per tan hi ha una línea a seguir, però bé… quan obres una compta al banc també et donen una consola (riu). Això és anecdòtic lo de la consola. Lo important és que és un país estable, el que passa és que està en constant transformació. També, per exemple ara, han introduït aquest concepte de la democràcia interna. Són conscient que ells han de permetre que la gent debati sobre els temes importants, i hi ha debats encesos a porta tancada, nosaltres no els veiem, però no vol dir que ells no facin res, o sigui “aquesta autopista la fem per aquí, o permetem que aquests pagesos no els hi quedi el camp tallat?”. Hi ha criteris molt diferents també en aquest partit: hi ha una ala més liberal, més favorable a l’economia de mercat, i hi ha una ala més socialdemòcrata, més favorable a les polítiques socials. Aquesta més favorable a les polítiques socials és la que representa Hu Jintao amb Wen Jiabao, el govern d’ara, i d’aquí dos anys hi ha una  successió, amb la previsible entrada com a president de Xi Jinping , que representa l’altra ala, la més liberal; i de com siguin capaços de portar aquesta successió dependrà una mica aquesta continuïtat de l’estabilitat del partit. Però jo no crec que passin grans coses, tot i que tenen aquestes dues grans faccions són capaços de dir “bé, les nostres diferencies són a porta tancada, i això no ho transmetem, el que hem de transmetre és sensació de solidesa”. (…) No cal oblidar que és un país sense oposició política (que no n’hi ha perquè no deixen que n’hi hagi), qualsevol tipus d’organització ha d’estar supervigiliada… la qüestió de la informació la tenen molt controlada… així com s’obren mercats, com per exemple de menjar ràpid, el McDonald’s va entrar abans que ningú; però en canvi el mercat de les revistes o els diaris això ho tenen controlat, tots els mitjans de comunicació formen part de l’estructura de l’Estat, perquè són sectors estratègics, no pots deixar als diaris que escriguin el que vulguin. Informació és poder. Però tornant al que dèiem al principi: això anirà canviant. (…) A nivell polític aquest canvi és molt lent. (…)L’últim crític empresonat és Liu Xaobo, que és aquest escriptor i activista, pel fet de ser un dels redactors de la Carta 2008, que és un manifest en favor de les reformes democràtiques i de la separació de poders, que és un tema molt interessant perquè clar, aquí el poder no està separat: el poder judicial, executiu i legislatiu és tot sota el paraigües del Partit Comunista. (…) A aquest tio el van empresonar i li han caigut onze anys de presó, un dels grans drames. Llibertat de premsa, sindicats verticals, el dret a la manifestació… són coses que avui molts desitjarien o desitjaríem que canviessin de cop. Hi ha un símil: el símil de l’ocell. Ho veuen com l’ocell que l’has d’agafar. El poder polític és la mà que agafa l’ocell, que representa el poble. No pots afluixar molt, perquè sinó l’ocell s’escaparà i volarà lliurament, però tampoc el pots agafar molt fort perquè sinó el pots ofegar (m’ho ensenya agafant un got de sobre la taula). (…)

Conscient que el país ha d’avançar en molt sentits, també  a nivell polític i social, el Partit Comunista el que fa és anar permetent coses, però el que no volen és que hi hagi un canvi d’un dia per l’altre, i que tot això se’n vagi en orris. És el que tècnicament es coneix com a gradualisme, volen canvis però de forma gradual, que no hi hagin grans revolucions. Això, a la Xina, no hi ha ningú que estigui molt per aquestes aventures, com la de Tiananmen que no va funcionar.

 

P: Bé, moltes gràcies Sergi.

 

SV: I ara, espero que et serveixi. Bona nit.


[1] En Sergi ens havia explicat el dia anterior el cas d’unes germanes peticionaries que va entrevistar, que volien posar una denúncia per uns problemes que tenien en el seu poble. Després de les queixes que van realitzar en última instància a Pequín, les noies van ser obligades a fer treballs forçosos i van rebre humiliacions.  Al cap d’un temps de l’entrevista, en Sergi va rebre una trucada de les noies, que havien sigut enviades a un manicomi, i que s’havien pogut posar en contacte amb ell gràcies a que una d’elles va aconseguir guardar un mòbil. A partir d’aquí va realitzar un reportatge en el qual va entrar dins el manicomi amb una càmera, i gràcies a això i a la posterior intervenció d’alguns periodistes xinesos, es van alliberar presos dels centres de malalts mentals, entre ells les dues germanes. Enllaç reportatge: http://www.tv3.cat/videos/1617979/Al-manicomi-per-protestar, http://www.tv3.cat/videos/3066032/Tancats-en-manicomis-sense-tenir-cap-malaltia-mental

[2] En Sergi ens va explicar un cas d’una família que va entrevistar, que es dedicava al segrest de nens per després vendre’ls als ofrenats, ja que el món de les adopcions és un món que mou molts diners i genera molts ingressos, per lo que arreu de Xina van aparèixer famílies que segrestaven o recollien nens i nenes per després vendre’ls als orfenats pràcticament per “catàleg”.

 

 

Publicitat i esperit crític

Dia a dia estem bombardejats pels anuncis, però això ja ho sabem tots. No obstant, segons un article d’El Periódico (o La Vanguardia, no recordo), gràcies a la crisi molts usuaris han començat a veure per fi la publicitat amb un esperit més crític, potser perquè s’ha tendit a comprar més productes de marques blanques, potser desconfiats ja després de tot l’embolic en el que ens han posat les multinacionals, o segurament per la combinació d’ambdós factors.

Segurament per això, des de fa uns dies, surt per la televisió un anunci promovent la compra exclusiva de productes de primeres marques, en general. Des del meu punt de vista, aquesta és una acció deplorable, que l’únic que pot fer és potenciar més encara l’aparició d’oligopolis i fins i tot de monopolis, trencant així amb el lliure mercat. Què vol dir això? Doncs que si el seu objectiu es compleix podran pactar els preus entre les poques empreses que vendran productes de cada sector, de manera que el cost de vida pujarà, i amb ell es reduirà la qualitat de vida.

Per aquest motiu, estimats lectors, us demano que sigueu crítics, que proveu diferents productes (no només els que disposen d’una bona xarxa de màrqueting), i que us quedeu amb els que us ofereixin una millor relació qualitat-preu. Amics: el canvi és possible!